domingo, 7 de diciembre de 2014

LA FOSCOR CREIXENT

Com activitat de classe, el mestre de català va demanar una redacció amb un mínim de 150 paraules, en que es tractés del tema mencionat en la següent frase:
"Si poguessis viatjar amb la màquina del temps... "
Aquest és el resultat de la redacció. Com sempre vaig començar a escriure tard, molt tard i amb el refredat que estic arrossegant des de fa dies, no podia sortir res de bo i efectivament... vaig fer més faltes que un invident intentant escriure klingon,  
Ara corregit el text, torno a recomanar la seva lectura i mentre ho feu, jo amb prendre un paracetamol o similar i en quan tingui temps traduiré el text al castellà.

LA FOSCOR CREIXENT

En el buit de l’espai, la soledat et pot fer perdre el nord i més en viatges en que el temps és dilueix en el somni fred i fosc de la hibernació.
Despertar-se va ser un tràmit necessari i extremadament dolorós, els cables de refrigeració es van desconnectar amb un “fffsssshhh” com si fos un globus terrícola i tot seguit va haver de treure’s el tub de 30 centímetres que l’havia alimentat fins aquell moment i que sempre li deixava un regust desagradable en el paladar.
La flaccidesa muscular va aparèixer com un cop de puny directe al seu estomac i en poc segons van sorgir els marejos i les nàusees causades per la hibernació prolongada. Tots aquests símptomes l’acompanyarien de manera inevitable les properes hores o fins i tot dies.

Era la primera vegada que realitzava una hibernació tan llarga, obligada per la durada del seu viatge. Tot era a causa del concepte de la relativitat temporal, una llei desconeguda per la seva espècie, que amb un cicle vital extremadament llarg feia pensar a la resta de races de les 20 galàxies conegudes, que eren immortals.
És curiós – va pensar en Zigurra’t, quan sortia de la càpsula d’hibernació - Si fos un ésser immortal, ell no seria el darrer espècimen de la seva raça, perquè immortalitat i darrer espècimen, era una contradicció per si mateixa.

El soroll de les urpes d’en Zigurra’t mentre caminava per el terra metàl·lic de la “Novus Prime, era molt desagradable i hauria posat la pell de gallina a qualsevol que es trobés present en aquell moment i contemples com el darrer dels “Lassarde”, la raça més antiga de l’univers, sortia de la càpsula on havia dormit els darrers 10.000 anys.
Però, per desgràcia, ell era el darrer ésser viu i no era immortal. Cal recalcar que no era només l’únic ésser viu de la nau que l’acollia, sinó que també ho era de tot l’univers conegut format per les 20 galàxies habitades i que havien format la Coalició Galàctica. Una organització constituïda feia 11.000 anys per evitar la desaparició de tota la vida coneguda.

“Zig” es va apropar al panell de control i activà l’energia principal de la nau. Necessitava saber on era i si tot funcionava correctament, ja que la “Novus Prime” estava programada per despertar-lo al final del seu trajecte. Calia assegurar-se que allí on és trobés, era en lloc correcte.
La nau, es va desvetllar en un prolongat sospir, amb un xiuxiueig elèctric, un “zzzzzzz” que precedia a l’activació de tots els sistemes i permetien fer un diagnòstic complert a la Intel·ligència Artificial que comandava la nau.
- Es un plaer veure’l despert, tripulant Zigurra’t. Puc ajudar-lo en alguna tasca? – va respondre la IA (Intel·ligència Artificial) amb una veu femenina, dolça i càlida. Els científics pensaven que una veu d’aquest tipus ajudava a pair millor la soledat de l’espai. El problema era que els Lassarde eren rèptils i no tenien cap predilecció per una veu femenina o masculina. Eren una espècie totalment indiferent a l’atracció física o psíquica, ja que per una espècie que es reproduïa per ella mateixa, en un cicle d’una criatura cada 10.000 anys, aquestes coses resultaven absolutament banals. No obstant, era agradable escoltar una veu, fos la que fos. Si menys no, va pensar en “Zig”, no era la darrera intel·ligència viva a l’univers.
- Saps que em pots dir “Zig” i ara mateix necessito saber si aquest és el nostre destí. Llança una sonda classe-10 per escanejar l’espai al voltant de la “Novus Prime”, a veure si podem ubicar la nostra situació.
La IA no va respondre, simplement va obeir l’ordre i una llum es va encendre en el panell de control. Tot seguit va aparèixer una representació tridimensional de la nau i un puntet vermell va indicar com la sonda s’allunyava i s’endinsava envers al buit de l’espai exterior.
- Ordinador, vaig a comprovar la càrrega, avisa’m quan tinguem el resultats obtinguts per la sonda. – va dir en “Zig” en allunyar-se del panell i deixar enrere la sala de comandament en direcció a l’ascensor que el duria al veritable centre de la nau. Es dirigia al nucli.

Caminant pel passadís, es va adonar de la seva soledat i dels efectes del temps. La nau es veia vella, extremadament vella, amb marques de rovell i oxidació en moltes plaques de les parets i el sistema de il·luminació fallava constantment. Fins aquell moment no s’havia adonat de com treballaven les petites unitats robòtiques, les URB (Unitats de Reparació Bàsica) que corrien esparvorides d’un costat a l’altre de la nau intentant mantenir-la sencera. Era evident que la “Novus Prime” feia molt de temps que vagava per l’espai, ara calia saber si ho havia fet seguint la direcció correcta o tot estava perdut.
El turboascensor el va fer tornar a la realitat, quan es va obrir sobtadament davant seu i el so característic del timbre li indicava que ja podia entrar al petit tub cilíndric que el portaria al cor de la nau en pocs segons.
Sempre li xiulaven les orelles per la velocitat mentre es desplaçava per l’interior de la nau insígnia de la Coalició Galàctica i aquesta vegada no va ser diferent, però sí que esperava que fos una de les darreres. Va sortir del turboascensor amb pas segur, com si algú l’estigués filmant i les generacions futures el prenguessin com exemple de valor i sacrifici. Era un moment solemne, encara que l’únic que en era conscient, era ell mateix. No volia faltar el respecte a les vides de tota aquella gent, tant del futur, present i passat. Així que actuaria amb molta cerimònia i honraria el record de tot el que havia i hagués pogut estar.
- Senyor, la sonda ha deixat d’enviar senyal.
- Com dius? – va respondre sorprès en “Zig” – Computadora, repeteix el teu informe. – la seva veu tremolava per el nerviosisme.
- Senyor, la sonda a deixat d’enviar senyal. – el to de veu de la computadora era el mateix, no sabia si era un bucle o una repetició conscient, però en “Zig” va actuar ràpid.
- Necessito una visual de l’exterior de la nau i un càlcul aproximat del creixement de la massa cero de matèria negra en els darrers 5.000 mil anys i ho necessito per ahir! – Va cridar, acompanyant el seu crit amb un fort cop a la paret que tenia al costat – I deriva els controls de la nau al panell central del nucli. Realitzaré totes les operacions des d’aquell punt.
El temps era vital, tot i que ja no existís el temps fora de la nau, si que existia en l’interior de la “Novus Prime” i era conscient que aquest temps arribava a la seva fi. No podia dubtar o tots els esforços realitzats fins ara serien devorats per la foscor creixent de l’exterior de la nau.
Ell i aquella pila de ferralla en que s’havia convertit la nau eren la darrera oportunitat de l’univers per restaurar l’orde de les coses. Durant milers d’anys havia estat recopilant mostres genètiques de tots els éssers vius de les 20 galàxies, i ara, que ja acariciava el seu objectiu final, acabaria per ser devorat per la Foscor Creixent apareguda amb la mort del Temps.
Una cinquantena de metres era la distancia que el separava del turboascensor del panell de control i del camí per arribar al seu destí. Era una passarel·la metàl·lica, on els cables i tubs de connexió li recordaven els seus avantpassats rèptils que reptaven per el terra, era com si tota aquella pila de cables i tubs li indiquessin la direcció, fins i tot li va semblar que es movien, que tremolaven de por.
- Senyor! – unes llums vermelles van aparèixer de sobte il·luminant la sala del nucli – Senyor! L’estructura de la nau comença a veure’s afectada per la Foscor Creixent. – Era curiós, va pensar en “Zig”, com una màquina, per molt intel·ligent que fos, podia arribar a transmetre emocions mitjançant la seva veu informatitzada - Senyor! Cal activar els protocols de la “Novus Prime”. Es necessari activar el nucli per iniciar el procés de. – la veu de la computadora, simplement va desaparèixer, el temps s’estava morint, simplement tot desapareixia en la foscor de l’oblit i ell era l’únic ésser amb records del que significava el Temps.
Va córrer com mai ho havia fet, com la primera vegada que es va llançar als braços del seu progenitor, com aquell cop que va fugir d’uns buscabregues, tot per arribar al panell de control i activar el nucli, el dispositiu que segons les ments més brillants de la Coalició, aturaria la Foscor Creixent, però ell sabia que no entenien del tot com funcionava aquell enginy. Allò no era un invent, només havien seguit les indicacions descobertes d’entre les restes d’una nau tan antiga com l’univers que havien trobat en un cometa rodamóns que seguia una ruta per tot l’espai conegut. El cometa rebia el nom de “Novus Prime”.

Els científics creien que el cometa va ser present el dia de l’explosió del “Big Bang”, i es va demostrar que contenia tots els elements principals que formaven la vida coneguda. Finalment, a algú li va semblar lògic que s’utilitzés aquest nom per batejar la nau i també que seguís la mateixa ruta del cometa, esperant arribar al centre de l’univers conegut i activar el nucli.

La Foscor ja era dins de la sala del nucli, esborrant de tota existència la passarel·la, el turboascensor i de manera inexorable es dirigia al nucli, el recipient contenidor de tota mostra de vida coneguda. Com el darrer “Lassarde” no podia permetre que això passes i es va llançar de cap contra el panell, glopejant-lo amb el seu cos i activant el protocol “Novus Prime”.

En Zigurra’t el darrer de la seva espècie, va colpejar el panell i activà el nucli que començà a girar sense aturar-se i emetre llum i més llum. Era una claror tan blanca que feia retrocedir la Foscor Creixent i mentre ell queia en direcció al buit, a la foscor o a la Llum Creixent. Ara tot era llum, càlida, acollidora i en “Zig” es va deixar portar per la pau.

Llavors el nucli es va contraure, com si es consumís ell mateix i finalment, de cop i volta, va explotar amb una potència que hauria destruït una galàxia sencera o això li va semblar abans de caure en una distorsió de l’espai.

Un dels científics, abans de marxar, li va dir:
- No sabem què fa realment aquesta màquina, però jo tinc una teoria esbojarrada. Crec que és un dispositiu per crear una distorsió temporal i protegir a una persona. Però encara no he pogut esbrinar el seu propòsit, tot i així, seria genial poder doblar el temps, evitar c’alguna manera un esdeveniment perjudicial o error comés en el passat. Què faries tu, “Zig” si poguessis viatjar en el temps?
I en aquell moment l’univers es va expandir, l’explosió va crear la realitat, el temps, la gravetat. La vida sorgia de cada onada i tot va tornar a ser el que havia estat, el que era i el que hauria de ser.

En “Zig”  rebé un cop molt fort al costat del cap quan va sortir de la distorsió, el terra que l’havia saludat tant amablement era fosc com el carbó i també calent, bategant de vida. Lentament es va aixecar del terra i va contemplar el paisatge, el d’un planeta que feia poc que havia nascut, els volcans expulsaven el seus gasos a un cel totalment enfosquit i els llamps, provocats per l’acumulació de magma i cendra il·luminaven el paisatge tan feréstec. Per en “Zig” era com tornar a casa – llavors va pensar en tot el que havia passat. Ara ho veia clar, la “Novus Prime”, el viatge i la recopilació de tot el ADN. Tot tenia sentit.

Va alçar-se i adreçant-se al cel, va cridar:
- Ja tinc la resposta vell amic! Si poguessis viatjar en el temps?! Doncs tornaria a començar!


Justament, aquell era el dia en que començava el seu cicle reproductiu i li tocava posar un ou, per emprendre de nou la raça dels “Lassarde” la més antiga de tot l’univers.